2 de febrer de 2024
Aquesta setmana m’ha trucat la Montse Tafalla, la directora de l’Institut de Drets Humans de Catalunya i m’ha dit: “Marta, t’hem donat un premi, un reconeixement a la teva tasca periodística en defensa dels drets humans”. Waw! Es tracta del Premi Solidaritat 2023. Quina il·lusió! Estic Molt agraïda.
Aquesta notícia m’ha fet fer l’exercici de tirar enrere i veure d’on vinc. He revisat aquest blog antic i he anat resseguint les històries publicades durant els últims 15 anys. Déu-n’hi-do les que hi ha aquí recollides. També m’he adonat de les que falten i que potser algun dia republico en aquest espai per a tenir-les ben presents. Gràcies per aquest reconeixement que serveix per a alenar-nos a seguir fent periodisme al servei de la lluita per la vida digne.
***
Vull creure que cada periodista tria un camí, una temàtica, una forma de fer, i totes són necessàries i importants per a poder teixir la informació amb totes les seves arestes, amb totes les seves cares i punts de vista. El meu camí ha estat guiat pels drets humans i els moviments socials. Volia explicar històries a través de les quals es pogués visibilitzar què passa en la vida quotidiana de les persones quan no tenen coberts els drets més bàsics (que molt sovint són les Necessitats més bàsiques). I no ho volia fer només en forma de denúncia sinó recollint com les persones que veuen els seus drets vulnerats tenen l’energia suficient per a organitzar-se i conquistar el que és seu, tenir cura del territori, defensar la terra i organitzar-se en comunitat.
Volia, en definitiva, explicar històries per a inspirar aquelles que les llegeixen a organitzar-se per viure d’una manera més digne i en pau.
Quan em pregunten què és per a mi el periodisme responc: és un servei. Crec que des dels inicis que vaig començar a “fer periodisme” tenia clar que no estava «exercint una professió» sinó més aviat posant-me al servei i a l’escolta de les històries que creia que havien de ser explicades i que, almenys en aquella època, no veia que tinguessin espai als mitjans de comunicació convencionals: drets humans, moviments socials, defensa de la terra, lluita no violenta… Per què no es parlava de la força de la gent organitzada que lluitava per un món més just i més digne?. I em preguntava també: si estic fent un servei, és un servei a qui? A una gran empresa mediàtica?. Em costava molt vincular-me a un mitjà sense posar per davant les temàtiques sobre les quals volia i sentia que havia d’escriure. Creia que calia obrir escletxes a les agendes dels mitjans convencionals i, d’aquesta manera arribar a més persones. És per això que els que em coneixeu, sabeu que m’agrada anomenar-me “periodista independent”. Per què independent?, perquè és com si portés la temàtica incorporada en mi i en les meves formes de tractar la informació, una forma de narrar, una forma de mirar, una forma d’escoltar i des d’una mirada independent de les corporacions, els anunciants i el tint polític.
Podia parlar de drets humans a través de la cultura, l’art i la música, podia parlar de moviments socials no només a través d’una mani o un succés aïllat sinó explicant què passava als barris i com s’unia la gent que tenia un objectiu comú. Podia parlar de defensa de la terra a través de documentals, posant la mirada a l’organització veïnal, parlant del dret a la ciutat a través d’iniciatives de recuperació d’espais públics o d’accions inspirades pels pobles indígenes del món; podia parlar de llibertat d’expressió a través de les lletres d’un raper mallorquí o dels tallers de grafiti al barri del Poble Nou o a les faveles de São Paulo.
Quin regal poder explicar històries inspiradores! Gràcies a totes les persones que m’han obert la seva intimitat i que han sentit la confiança suficient per a explicar-me les seves lluites, que m’han deixat conviure amb elles, que m’han obert les portes de casa seva perquè pogués entendre una mica més les raons de les seves lluites i explicar-les.
Agraeixo moltíssim a les persones que van confiar en mi en aquesta etapa des de Catalunya i que em van proposar formar part dels seus programes a les ràdios públiques d’aquest país. Gràcies Consol Sáenz i Pilar Sampietro de RNE 4 per deixar-me ser part de l’equip del PACHAMAMA, del Territori Clandestí i del Nautilus, gràcies Rita Marzoa i Adrià Bas per pensar en mi pel Solidaris de Catalunya Ràdio. Gràcies per a deixar-me expandir una proposta radiofònica on hi hagués un bon diàleg entre el periodisme internacional i el local, un bon mix entre drets drets humans i moviments socials, una bona entesa entre narratives i estils periodístics i una voluntat de fer del món un espai millor. Un mix entre el periodisme com a servei i l’activisme necessari per a transformar les coses que no ens agraden. Gràcies també a la Revista Opcions per deixar-me investigar sobre els estils de vida sostenibles i el consum responsable i explicar les eines que tenim a l’abast per a viure i cuidar l’entorn que habitem.
Infinitament agraïda a totes les persones valentes que han engegat propostes de mitjans independents: al Periódico Diagonal, ara El Salto, a La Mosca TV, a La Directa, a La Marea a El Diario.es, a El Crític. Gràcies a les ràdios lliures com Contrabanda FM per tota la inspiració. Gràcies a les organitzacions socials catalanes i a les ONGS i associacions que confien en l’educomunicació com una eina transformadora, gràcies a Comsoc Comunicació social per deixar-me posar en pràctica la comunicació comunitària, gràcies a les comunitats zapatistes de Mèxic per deixar-me aprendre i entendre que podem fer els nostres propis mitjans de comunicació allà on creguem que faci falta i prescindir cada vegada més de l’intermediari que mediatitza el que volem dir.
Per mi, el periodisme és el meu activisme, l’eina que tinc incorporada en mi per a explicar el que crec que pot inspirar-nos a canviar el món. Per què no?
He tingut la sort de poder aprendre les eines bàsiques per a exercir la professió, he pogut inclús anar a la Universitat, i tenir un títol que digui: Sóc periodista! Us confesso que vaig gaudir molt la carrera i m’en recordo de totes les professores i professors que fins avui tenen influència en com tracto (o deixo de tractar) les informacions. També vaig gaudir molt les Humanitats, una carrera em va donar moltes eines per obrir la ment i el cor al món, a altres temps a altres cultures, a múltiples disciplines que avui també complementen la persona curiosa que soc. El meu aprenentatge principal, però, ha sigut fer periodisme des del carrer, des dels barris, estan sempre a prop de la gent i parant l’orella per a poder explicar el que veia de la forma més afinada possible.
Gràcies, evidentment, a la meva família (especialment a la meva germana Judith, la meva mare, Lali i el meu pare, Dani) per a recolzar-me en les meves decisions, per proporcionar-me tota la comprensió necessària per a desplegar les ales lliurement cap a on volia sense qüestionar el meu camí encara que fos lluny.
Gràcies a totes les persones que fan periodisme amb un enfocament de drets humans i que tracten d’embellir les informacions que costen de pair amb l’art de la comunicació i amb una intenció transformadora. Aquest reconeixement de l’Institut de Drets Humans de Catalunya és per a totes les persones que s’atreveixen a posar el periodisme al servei de la lluita per la vida, per la dignitat i la justícia.
Seguim expandint-nos 🙂
La Federació Salut Mental Catalunya, Premi Solidaritat 2023 pel seu treball en defensa dels drets de les persones amb problemes de salut mental
La menció especial mitjans de comunicació distingeix a la periodista Marta Molina pel seu compromís amb els drets humans.
La periodista Marta Molina ha estat reconeguda amb la menció especial mitjans de comunicació pel seu compromís amb els drets humans. Molina, periodista independent, ha dedicat els seus anys de professió a la cobertura de moviments socials i de resistència no violenta des d’una òptica de drets humans.
Ha publicat reportatges en diversos mitjans sobre la defensa dels drets humans de diferents col·lectius al Brasil, Palestina, Mèxic i altres regions del sud d’Amèrica.
I és autora del llibre ‘Del consol a la noviolència, Javier Sicília el poeta que va despertar Mèxic’, sobre els inicis del primer moviment de víctimes organitzades en contra de la violència provocada per la mal anomenada guerra contra les drogues a Mèxic.
Actualment, dirigeix el podcast “Eutopias, llocs del bon viure” emès de forma independent pel canal Reporting on Resistances i per Ràdio 90. En el mateix canal, és també responsable de l’espai Cultures de Resistència i anteriorment va formar part de l’equip de Solidaris de Catalunya Ràdio i de Territori Clandestí de Ràdio 4
[RR] Reporting on Resistances 