Una representació de l’EZLN arribarà d’aquí a pocs dies amb vaixell a Galícia per visitar uns 30 països europeus a fi de compartir experiències i recordar que segueixen lluitant «per la vida» a les muntanyes del sud de Mèxic.
Marta Molina per CRÍTIC (Traducción al castellano de La Marea aquí)
01/06/2021 | 06:00
El zapatisme creua l’Atlàntic en defensa de la vida. De Chiapas a Europa. Un grup de membres de la guerrilla més coneguda de l’Amèrica Llatina, l’EZLN, inicien la “Travessa per la vida. Capítol Europa” a bord del vaixell La Montaña i amb l’Escuadrón 421 com a tripulació. L’objectiu és fer la ruta de la conquesta a la inversa, la que fa més de 500 anys van fer a través de l’Atlàntic els conquistadors del continent americà. Van salpar el 2 de maig des d’Isla Mujeres (Quintana Roo) i és previst que en sis o vuit setmanes arribin a les costes de Galícia (Vigo) des d’on desplegaran una gran pancarta amb el lema “¡Despertad!”.
Si aconsegueixen permís per desembarcar, la comitiva visitarà 30 països “per mar i aire” on es trobaran amb moviments socials anticapitalistes i solidaris amb el zapatisme per intercanviar “històries mútues, èxits i fracassos”, en paraules del Subcomandante Moisés,el primer indígena al capdavant de l’EZLN que va assumir el comandament l’any 2014 després de l’històric SubcomandanteMarcos. El calendari d’arribada encara és incert, però preveuen arribar a Madrid el 13 d’agost, exactament cinc segles després de la caiguda de Tenochtitlán, la capital mexicana, a les mans d’Hernán Cortés.
Els tripulants de La Montaña són l‘Escuadrón 421, batejat així perquè és format per 4 dones de 19 a 37 anys, 2 homes de 57 i 49 i una persona trans (otroa) de 39 anys. Els set voluntaris són persones de diferents comunitats ‘chiapanecas’ que tenen passaport i s’han preparat durant sis mesos per fer aquest viatge. Parlentzotzil, chool i tojolabal (llengües maies) i també castilla (castellà). Gairebé totes tenen experiència en navegació. Les últimes setmanes abans de sortir s’han aïllat per tal d’evitar contagiar-se de la Covid-19 i han estat convivint en una rèplica de l’embarcació, feta de fusta, a les muntanyes de Chiapas.
Va ser al mes d’octubre de l’any passat quan van anunciar aquesta gira mundial a través d’un comunicat extens (el primer de sis) titulat ‘Sexta parte: una Montaña en alta mar‘, on feien un recorregut pels greuges provocats per l’opressió del sistema capitalista arreu del món i convocaven “les rebel·lies i resistències dels cinc continents” a trobar-se amb elles per escoltar-se i compartir les seves lluites col·lectives insistint, que els feminicidis no tenen color ni nacionalitat i que els megaprojectes extractius i l’auge del feixisme ocorren arreu.
Unes 50 entitats catalanes ja s’han adherit a ‘La declaració per la vida’ per donar suport a la gira zapatista
L’1 de gener de 2021, coincidint amb el 27è aniversari de l’aixecament de l’EZLN, més de 2.500 organitzacions i persones de 51 països de tot el món es van adherir a ‘La declaració per la vida‘ donant suport a la gira zapatista pels cinc continents. Una declaració on afirmen que “el responsable dels dolors del món és el sistema capitalista patriarcal, explotador, piramidal, racista i criminal” i que arreu del món hi ha persones que lluiten des de les seves terres i de diferents maneres, per destruir-lo. Deixen clar també que l’objectiu de la gira no és imposar la seva mirada, sinó escoltar des de les diferències tots els que lluiten per la llibertat i la justícia. Prop de 50 entitats de Catalunya es van adherir a aquesta declaració i rebran les delegacions zapatistes que arribin aquest estiu al nostre territori.
Els detalls de la preparació d’aquesta gira transatlàntica s’han difós extensament a través de 13 comunicats acompanyats de vídeos i de fotografies realitzades per les diferents comissions de comunicació de les bases de suport zapatistes i pels Tercios Compas (els ‘mass media’ de l’EZLN) i han estat reproduïdes per la majoria dels mitjans de comunicació del país.
La gesta èpica de La Montaña és una mostra de la política de la creativitat zapatista que ha caracteritzat el moviment des dels seus inicis, una gran ‘performance’ que ha cridat l’atenció dels mitjans nacionals i que pretén trobar ressò internacional, una “travessa per la vida” que, en paraules del Subcomandante Galeano, conegut anteriorment per Subcomandante Marcos, evoca una llegenda maia segons la qual Ixchel, la deessa de l’amor i de la fertilitat, va dir: “Del oriente vino la muerte y la esclavitud. Que mañana al oriente naveguen la vida y la libertad en la palabra de mis huesos y sangres”.
Del “¡Ya basta!”, a la Marcha del Color de la Tierra
L’1 de gener de 1994, l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN), va declarar la guerra al Govern mexicà encapçalat aleshores per Carlos Salinas de Gortari (PRI-Partido Revolucionario Institucional). La matinada d’aquell Cap d’Any entrava en vigor el TLC (Tractat de Lliure Comerç), un acord econòmic neoliberal entre Mèxic, els Estats Units i el Canadà. L’EZLN s’aixecava en armes i sortia a la llum pública després de 10 anys en la clandestinitat. Sota el crit del “¡Ya basta!”, i criticant els 500 anys de dominació van sortir de la selva de Chiapas coberts amb passamuntanyes, van ocupar set municipis ‘chiapanecos’ i van fer pública la declaració de guerra (la ‘Primera Declaració de la Selva Lacandona’), que recollia les seves reivindicacions, d’autonomia i vida digna: “Sostre, terra, feina, pa, salut, educació, independència, democràcia, llibertat, justícia i pau”.
El 12 de gener, Salinas de Gortari decreta l’alto al foc i dona peu als Diàlegs de Pau que culminen amb els Acords de San Andrés el 1997, que recollien les demandes zapatistes negociades. A més, els guerrillers prometien deixar les armes si els acords es complien.
Finalment, però, Ernesto Zedillo (PRI) va dir que qualsevol modificació substancial a la Constitució (sobretot el dret i el grau d’autonomia de qualsevol regió) hauria de ser aprovada pel Congrés de la Unió, fet que provoca que l’EZLN tanqui les negociacions i s’agrupi a la Selva Lacandona en resistència. De seguida, Zedillo incrementa la presència militar a l’estat de Chiapas per impedir que el moviment s’estengui a altres regions i l’EZLN desplega una estratègia de comunicació massiva amb el Subcomandante Marcos al capdavant per fer conèixer les seves reivindicacions.
La xarxa intercontinental de resistència: Los Encuentros Intergalácticos
El 30 de gener de 1996, l’EZLN fa pública la ‘Primera Declaración de La Realidad contra el Neoliberalismo y por la Humanidad‘: “Contra la internacional del terror que representa el neoliberalismo, debemos levantar la internacional de la esperanza. La unidad, por encima de fronteras, idiomas, colores, culturas, sexos, estrategias y pensamientos, de todos aquellos que prefieren a la humanidad viva.” Els Comitès de Solidaritat amb la Rebel·lió Zapatista, organitzacions i ciutadans implicats en la lluita contra el neoliberalisme n’organitzaran les assemblees preparatòries per culminar a l’estiu amb l’Encuentro Intercontinental (que el Subcomandante Marcos batejarà amb el nom d’”Intergalácticos”). La trobada es realitzarà en territori zapatista i hi assistiran 6.000 activistes de 42 països del món per fer una pluja d’idees sobre la creixent amenaça de la globalització corporativa del món. Alguns dels acords seran crear una xarxa intercontinental col·lectiva de totes les lluites sense jerarquies i una xarxa intercontinental de comunicació alternativa. Al mateix temps, l’EZLN fa una crida a una altra trobada amb aquest mateix objectiu l’any 1997, que s’acabarà realitzant a l’Estat espanyol i a la qual assistirà una delegació de dos indígenes zapatistes.
La Marcha del Color de la Tierra
La gira zapatista transatlàntica coincideix amb el 20è aniversari de la Marcha del Color de la Tierra (maig del 2001).Va ser elmoment de més mobilització social nacional i de visibilitat dels zapatistes des de l’aixecament del 1994. Vicente Fox (PAN-Partido de Acción Nacional), el primer president de l’oposició en 72 anys, acaba de guanyar les eleccions i una de les seves promeses fou “resoldre el conflicte de Chiapas en 15 minuts”. El primer que va fer va ser enviar els Acords de San Andrés al Congrés de la Unió, tal com ho havia promès durant la seva campanya electoral. No obstant això, els Acords van ser durament criticats pels diputats, que no acceptaven cap autodeterminació ni autonomia de les regions zapatistes.
La Marxa va ser la resposta dels zapatistes per interpel·lar el nou Govern fent un recorregut des de Chiapas fins a la mateixa Ciutat de Mèxic per reivindicar els seus drets com a pobles indígenes. Va ser la Comandanta Esther, comandanta indígena tzeltal, qui va clamar l’aprovació dels Acords de San Andrés a la tribuna del Congrés de la Unió, des d’on va demanar també els drets de les dones indígenes i va denunciar la violència a què estan sotmeses. Un mes després, el Congrés va aprovar una reforma constitucional per unanimitat (secundada fins i tot pel partit d’esquerres PRD-Partido de la Revolución Democrática) que no incloïa els Acords de San Andrés. És aleshores quan els zapatistes decideixen que mai més es tornaran a reunir amb el Govern per haver “traït les esperances d’una solució negociada de la guerra a Chiapas” i tornen a Chiapas a construir els seus territoris autònoms i els seus ‘caracoles’ (unitats administratives).
Del “Mandar obedeciendo” a la ‘Sexta’ i ‘La Otra‘
L’any 2003, l’EZLN entrega a les seves autoritats civils (les bases de suport zapatistes-BAZ) el control i el govern dels territoris i es creen els ‘caracoles’ zapatistes (unitats administratives) i les Juntas de Buen Gobierno (JBG), que donen lloc a l’experiència més popular del principi zapatista del “mandar obedeciendo” (el poble mana i el Govern, obeeix) a l’interior dels Municipis Autònoms Rebels Zapatistes (MAREZ) creats el 1994. En aquest moment, les instàncies principals de les comunitats són els seus governs i es dedicaran a avançar en la construcció de la seva autonomia, perquè l’Estat mexicà no els ha reconegut. Comencen a construir el seu propi sistema de salut, educació, habitatge, feina, justícia, seguretat, transport i inicien un procés de maduració intern, autogestionat i autònom.
L’EZ, com se’l coneix popularment, passa a un segon pla i es converteix en un exèrcit que cuida el bon govern de les comunitats dels atacs dels paramilitars i de les amenaces de l’Exèrcit mexicà. Tot i això, els guerrillers continuen sent la cara mediàtica amb el Subcomandante Marcos al capdavant. De fet, els mitjans de comunicació fan més cas dels comunicats de la comandància que dels de les Juntas de Buen Gobierno.
Cooperatives i autogestió per sostenir els seus territoris
És en aquesta etapa que comencen un procés econòmic autogestionat a través de la recuperació de terres, la construcció de cooperatives d’alimentació (sobretot de cafè) i d’artesanies que són el suport econòmic del zapatisme. La base del funcionament de les comunitats no són els diners, sinó la terra, però aconsegueixen generar una xarxa econòmica a través de cooperatives que ha derivat en la constitució d’una banca pròpia. En tenen dos: el Banco Popular Autónomo Zapatista (BANPAZ) i el Banco Autónomo de Mujeres Zapatistas (BANAMAZ), que funcionen dins d’una lògica comunitària i que serveixen per fer petits préstecs als projectes de les cooperatives, sobretot de salut o de transport. Les donacions que reben de simpatitzants nacionals o internacionals també s’ingressen en aquests bancs, que, evidentment, no generen interessos i que s’assemblen més a “caixes de resistència”. Explicant aquest procés sota una vella lectura marxista, podríem dir que el que va fer el zapatisme el 1994 va ser recuperar els mitjans de producció per produir beneficis en una lògica comunitària i col·lectiva i no d’explotació.
El 2005 llancen la ‘Sexta Declaración de la Selva Lacandona‘, dirigida a crear un moviment nacional “anticapitalista i d’esquerres” que proposa una mobilització nacional sota el nom de “La Otra Campaña” i que portarà el Subcomandante Marcos a recórrer el país en temps electorals passant per totes les comunitats indígenes del país. La gira s’atura uns quants dies per la mort de la Comandanta Ramona, la primera dona comandanta tzotzil que apareix públicament durant els Diàlegs de Pau i qui, juntament amb la Mayor Ana María, generen la Ley Revolucionaria de Mujeresl’any 1993.
De la Marxa del Silenci a la desaparició del ‘Sub’ Marcos
El 21 de desembre de 2012, coincidint amb el 13 baktún, la fi d’un cicle de 5.200 anys segons el calendari i la cultura maia, els zapatistes fan una marxa en absolut silenci (i sense convocatòria ni avís previ) des de les seves comunitats i fins a San Cristóbal de las Casas que culmina amb un comunicat del Subcomandante Marcos a la web de l’EZLN i en forma de poema: “¿Escucharon? Es el sonido de su mundo derrumbándose, es el del nuestro resurgiendo”. A partir d’aleshores convocaran les Escuelitas Zapatistas (en faran dues edicions l’any 2013), on convidaran moviments socials del món a viure l’autonomia i la llibertat zapatista en la pràctica, convivint amb les seves comunitats. El moviment torna a apostar per la internacionalització en aquest afany de seguir disseminant llavors per a la creació d’alternatives al capitalisme.
Un altre moment clau per a la reconfiguració del zapatisme té lloc l’any 2014 quan un grup de paramilitars ataca una comunitat zapatista i assassinen Galeano, un professor base de suport zapatista (BAZ). El moviment s’encarregarà que el seu assassinat no caigui en l’oblit, ja que en un acte en homenatge a Galeano, al ‘caracol’ “La Realidad”, el Subcomandante Marcos deixarà d’existir per convertir-se per a sempre en el Subcomandante Insurgente Galeano. Ho fan a través d’una ‘performance’ que mostra de nou la política de la creativitat zapatista i davant, només, dels mitjans de comunicació independents. Des d’aquest moment desapareix el Subcomandante Marcos i el Subcomandante Insurgente Moisés, indígena tojolabal i històric també dins la comandància, es converteix en portaveu de l’EZLN.
Les dones zapatistes que lluiten
A inicis del 2018 tenen lloc dos esdeveniments importants que posen el focus en la lluita de les dones com a part de la transformació del sistema capitalista: s’organitza la primera trobada internacional “Mujeres que luchan” i Marichuy es presenta com a candidata indígena a les eleccions presidencials amb el suport de l’EZLN.
El Congrés Nacional Indígena (espai organitzatiu que congrega tots els pobles originaris de Mèxic) crea el Consell Indígena de Govern (CIG) per tal d’escollir una portaveu que representi tots els pobles per llançar una candidatura independent i recollir firmes suficients per participar en les eleccions del 2018. L’escollida serà María de Jesús Patricio Martínez ‘Marichuy’,metgessa tradicional nàhuatl. Finalment no aconseguiran les firmes necessàries, però el fet de participar en el joc electoral els permet cridar l’atenció durant tota la campanya del que està passant als seus territoris, la violència contra les defensores i desplegar una agenda anticapitalista.
Arran del moviment que es va gestar al voltant de la portaveu del CIG, l’EZLN va llançar una convocatòria signada per les comandantes de totes les generacions zapatistes (des de les nenes fins a les ancianes) adreçada a les dones de Mèxic i del món a assistir al Primer Encuentro Internacional, Político, Artístico, Deportivo y Cultural de Mujeres Que Luchan els dies 8, 9 i 10 de març de 2018. L’objectiu: escoltar-se i parlar-se com a dones sobre l’explotació, la repressió, el menyspreu i els feminicidis i buscar estratègies per respondre a aquestes violències. Hi van arribar 4.000 dones de 40 països del món, i unes 2.000 dones zapatistes les van rebre al seu territori. No hi van faltar els tallers sobre ciberactivisme i violència masclista. Era la primera trobada organitzada per dones que encara no havien nascut durant l’aixecament zapatista o eren molt petites, dones que han estudiat a les Escoles Autònomes, que van viure el menyspreu, les violències, les morts pel fet de ser dona, de ser indígena i de ser pobres.
“¡Despertad!”
Amb la gira zapatista internacional que comença èpica dalt d’un vaixell i en un context de pandèmia mundial es reactiven els pols de solidaritat zapatista construïts des del 1994 arreu del món. Mentre naveguen, van recordant l’actualitat del “¡Ya basta!” i xiuxiuejant el silenci de l’”¿Escucharon?”, per apel·lar al “¡Despertad!”. Amb aquest recorregut enceten una nova etapa de transnacionalització del moviment combinant la comunicació per Internet, la navegació a bord d’un vaixell i la trobada física que tant agrada als zapatistes. I el quadern de bitàcola, el porta el Subcomandante Insurgente Galeano que, amb el seu estil tan propi, entre metàfores i poesia, va acompanyant la navegació amb la paraula i construint personatges entre reals i ficticis que podrien estar viatjant de polissó a bord de ‘La Montaña’, que aquesta setmana ha fet una parada a Cuba.
[RR] Reporting on Resistances 
Pingback: [#Mèxic] El Zapatisme Creua L’Atlàntic En Defensa De La Vida - Notícias Socioambientais Das Águas No Brasil